diumenge, 28 de juliol del 2013

Què és i què... no és el coaching



Sembla que hi ha diverses definicions segons interpretacions, de manera que deixarem un resum al final...
La International Coach Federation enfoca els resultats, així “El coaching és una relació professional continuada que ajuda a què les persones produeixin resultats extraordinaris a les seves vides, carreres, negocis o organitzacions. A través del procés del coaching els clients aprofundeixen en el seu aprenentatge, milloren la seva actuació i reforcen la seva qualitat de vida”.
En aquesta línia d’enfocar els resultats, Jim Selman la defineix com “la relació professional continuada que ajuda a obtenir resultats extraordinaris a la vida, professió o negoci de les persones”.
La Société Française de Coaching enfoca sobre les necessitats del coachee: “el coaching és l’acompanyament a una persona a partir de les seves necessitats professionals, per al desenvolupament del seu potencial i del seu saber fer.”
L’http://www.europeancoachinginstitute.org enfatitza el mètode: “Coaching és l’art de fer preguntes per ajudar altres persones, a través de l’aprenentatge, l’exploració i el descobriment de noves creences que tenen com a resultat l’assoliment dels objectius.”
Tim Galwey en destaca la conversa: “El coaching és l’art de crear un ambient a través de la conversa i d’una manera de ser, facilitant el procés pel qual una persona es mobilitza de manera exitosa per assolir les seves metes somniades.”
John Whitmore, un altre pioner: “...consisteix en alliberar el potencial d’una persona per a incrementar al màxim el seu exercici. Consisteix en ajudar-lo a aprendre en comptes d’ensenyar-li.”
Talane Miedaner, menys tècnica però més propera: “...cobreix el buit existent entre el que ets ara i el que desitges ser. És una relació professional amb un coach que acceptarà només el millor de tu i t’aconsellarà, guiarà i estimularà perquè vagis més enllà de les limitacions que t’imposes a tu mateix i realitzis així el teu potencial totalment.”
Resumint:
·      És un procés que es desenvolupa durant un determinat període de temps i que té lloc entre dues persones (coach i coachee) o entre una persona i un equip (coaching d’equips).
·      Es produeixen un seguit de converses planificades i confidencials que es van fent en un període no superior a sis mesos o un any.
·      A les converses el coach va fen preguntes que ajuden al coachee a explorar les seves creences, valors, fortaleses i limitacions.
·      El coachee va prenent determinades decisions i compromisos en un procés de canvi i aprenentatge.
·      El coachee aconseguirà mobilitzar-se envers una determinada direcció, desplegant tot el seu potencial, fins aconseguir resultats extraordinaris (sic).
Per acabar, dir que el Coaching NO ÉS:
·      Una teràpia orientada a resoldre problemes de persones amb dificultats.
·      Un procés d’assessorament o consultoria.
·      Un procés on se li diu al client el que ha de fer.

dissabte, 27 de juliol del 2013

Orígens del coaching


Mostra un mapa més gran

La paraula coaching prové etimològicament de la ciutat de Kocs, a Hongria, parada obligada a inicis de l’Edat Moderna entre Viena i Pest. Va donar nom a un carruatge molt adaptat i molt ben valorat per a dur viatgers d’una ciutat a l’altra. D’aquí va néixer la paraula kocsi (es pronuncia kotxi), i feia al·lusió a aquest mitjà de transport excel·lent per a transportar persones d’un lloc a un altre.
El coaching sembla que també dur les persones del lloc on són al lloc on volen arribar. La diferència és que el coach no marca ni la destinació ni les parades que el conductor (client/coachee) vulgui fer durant el viatge (procés).
Amb això no en tenim suficient, de manera que també buscarem analogies en el món de la filosofia per trobar l’origen del coaching.
El mètode interrogatiu socràtic ja ajudava als seus coachee preguntar-se sobre la seva vida. I a través de l’Art de la Maièutica (aprendre existeix, no pas ensenyar, que n’és una conseqüència contràriament al que diem), aquests coachee descobrien que el coneixement era dins ells, no en el coach. Aquest coneixement propi els feia conscients de les seves incompetències per preparar-se millor a assolir els seus objectius. Saber que no sabem res és un bon inici per a la pràctica del coaching.
Amb Aristòtil, diferent a un Plató idealista, amb el seu realisme en ensenya a treballar el nivell “apetitiu intel·lectiu” (honors, reconeixement i autorealització) de la persona. Poder arribar a ser allò que vulguem partint del que som (primera naturalesa) i anant al que volem arribar a ser (segona naturalesa). I Aristòtil ens assenyala que l’eina per a fer-ho és l’acció. L’acció és una de les dues cares de la moneda del coach. Sense acció les sessions de coaching no tenen sentit.
La Psicologia Humanista, sota la influència de l’existencialisme i la fenomenologia, també han influït en el coaching. L’eix central és l’existència individual, i prendre’n consciència de nosaltres i del nostre entorn permet replantejar-nos el nostre projecte de vida. La fenomenologia (abans que la PNL) ens recorda abstenir-nos de prejudicis amb el coachee, amb l’objectiu que actuï la intuïció i percebre l’altre com un tot (visió global), un tot que ajudarà l’altra persona també a veure’s com és, a trobar-se a si mateixa.
La Psicologia humanista en si ens anima en diverses direccions:
- valorar les peculiaritats dels altres, cada persona és diferent (única i especial que diem...)
- treballem amb la consciència (fora la inconsciència) que atorga llibertat i capacitat d’elecció.
- busquem significats, no explicacions
- les sessions de coaching  no són directives
- el coaching se centra en el client (coachee), no en els objectius (que mai estan per sobre de la persona, que és a través de qui treballem aquest objectius).
- El rapport és fonamental en la relació humana entre coach i client.
- Els nostres clients són responsables de la direcció i del pla d’acció que s’estableix a cada sessió.
- Les principals eines d’un coach són les seves qualitats: el coach no ensenya, el client aprèn.
- El coaching s’emmarca, habitualment, dins els factors motivadors de l’ésser humà: autosuperació i autorealització.
- Ens orientem al comportament (fer, viure i sentir)
- Fem que els nostres clients es plantegin què volen arribar a ser, des del present cap al futur, construint la seva realitat.

Finalment esmentar la influència que ha tingut l’esport en el coaching. Timothy Gallwey (The Inner Game – El Joc interior), va ser difós per Anglaterra per John Whitmore. Gallwey hi veu relació amb el coaching, potencia que dins nostre tenim el necessari per a canviar l’exterior, però també creu que segueixen camins independents.
El coaching té també un “inner game” tant en el coach com en el coachee, però tant important com el exterior. L’enemic, i en això es coincideix, sovint som nosaltres mateixos.
A partir dels 80 el coaching desenvolupa tres àrees de treball: coaching personal (Life Coaching), coaching executiu (Executive Coaching) i coaching corporatiu (Corporte Coaching).
En el s. XXI és una de les professions més desenvolupades.

Vull anar coach


El món del coaching m'està cridant l'atenció ja fa un temps. He tingut la sort de poder parlar amb algunes persones que en saben un munt. He decidit començar a aprendre'n.
Vaig a realitzar una breu formació de 120 hores com a introducció en aquest món. En aquest bloc hi aniré abocant el que vagi aprenent, com si fos un dietari/quadern d'apunts/resum/recordatori/compartició d'allò que vaig aprenent.
Vaig coix del tema. Es tractar d'arribar a anar... coach.

Som-hi!